Ramon Albornà Rovira,

nou President de la Federació Catalana de Pessebristes

“A través de l'associacionisme, Catalunya ha demostrat la voluntat de ser un referent del pessebrisme internacional”

El pessebrisme  català viu un moment molt intens i emocionant. Pel context, marcat com tots els col·lectius de cultura popular per l'impacte de la pandèmia; per la projecció internacional, no debades la Federació Catalana de Pessebres (FCB) acaba d'assumir la presidència de la federació internacional de pessebrisme; també pel calendari, ja que ens trobem en els prolegòmens del 800 aniversari del primer pessebre, atribuït a Sant Francesc d'Assís; i com tota expressió viva, per les noves tendències que emergeixen en el col·lectiu pessebrista en els darrers anys.   De tot plegat n'hem parlat amb en Ramon Albornà, president dels pessebristes de Vilafranca del Penedès i  nou president de la Federació Catalana de Pessebristes.
Com sorgeix la teva vinculació amb el pessebrisme, i concretament amb el pessebrisme associatiu?

La meva afició al pessebrisme prové d’herència familiar, tant el meu pare com el meu tiet s’hi dedicaven. A més professionalment es dedicaven al treball en guix, així que jo vaig tenir una immersió en vena amb un material que durant molts anys ha tingut un paper important en la construcció dels diorames. El meu tiet va ser el primer president de l’Associació de Pessebristes de Vilafranca; el meu pare, que en va ser un dels fundadors, també ho seria anys més tard. Més enllà del pessebrisme, sempre he estat vinculat a l’àmbit associatiu, en l’àmbit cultural i també en el social.

Vilafranca és una ciutat amb un teixit associatiu sobre cultura popular molt potent: castellers, dracs, falcons, tots els balls populars que desfilen per Sant Fèlix... Dins aquest gran magma, quin rol hi jugueu, els pessebristes?

El paper de l’associació en el marc del cicle nadalenc, també expressió de la cultura popular, és inqüestionable. L’exposició de l’Associació de Pessebristes de Vilafranca és visitada, cada any, per dotze o tretze mil persones. De fet, és l’exposició més concorreguda de la ciutat.  L’entitat va constituir-se el 1951, és a dir ja fa setanta anys. El pessebrisme és una tradició que agrada al teixit social i cultural de Vilafranca i la seva comarca.

Quin arrelament creus que té el pessebrisme, en la societat catalana?

A Catalunya, el pessebrisme  sempre ha estat un fenomen important. Tenim referències, de fa més de 200 anys enrere, de la Fira de Santa Llúcia. L’existència d’una fira pública, oberta a la ciutadania, demostra que ja llavors els pessebres generaven un interès, i hi havia demanda de figures i altres elements. Això denota també que a Catalunya el pessebre estava molt més arrelat entre les classes populars que en altres indrets, segurament perquè va ser introduït, en bona part, pels franciscans. Sempre ha estat una pràctica viva.

Ramon Amadeu, els diorames, el pessebrisme associatiu... Les aportacions catalanes al món del pessebrisme són notables.

Ramon Amadeu és el pessebrista més conegut i reconegut, però com ell, podríem esmentar un reguitzell d’artesans que han gaudit de molt prestigi internacional. En l’àmbit artístic, la creació dels diorames pessebristes va suposar un punt d’inflexió molt important. Més enllà de les tècniques concretes, reconegudes internacionalment com a Escola de Barcelona, el pessebrisme català ha estat capdavanter des d’un punt de vista associatiu. L’Associació de Pessebristes de Barcelona, amb gairebé 160 anys d’història, consta com la més antiga del món. A través de l'associacionisme, Catalunya ha demostrat la voluntat de ser un referent del pessebrisme internacional, així l’any 1952 va promoure la UNFOEPRAE, la Federació Universal Pessebrista, que a més va fundar-se aquí, a Barcelona.

És agosarat afirmar que Catalunya ha exercit un rol innovador i d’avantguarda, en l’escenari internacional?

El pessebrisme a Catalunya ha evolucionat molt, ha anat adaptant-se a la societat de cada moment, en formes i en expressió. És on primer van començar a veure’s pastors amb indumentària rural catalana. En altres llocs, com ara els santons de Provença, també es va fer aquesta aposta, però mantenint les figures del naixement amb un estil clàssic. Ara ja és una pràctica habitual arreu, però aquí ja fa dècades que ens vam atrevir a vestir Sant Josep amb una samarra i una barretina, o bé a la Mare de Déu amb un vel típicament català. En relació amb els paisatges, podríem fer una reflexió semblant. Els pessebres catalans van ser pioners en contextualitzar els paisatges i construccions al nostre propi entorn.

Recentment la Federació Catalana de Pessebristes ha assumit la presidència de la UNFOEPRAE. Com assumiu el lideratge de la federació internacional?

Per nosaltres, és un orgull ostentar la presidència de la UNFOEPRAE. Des de fa uns anys la federació internacional ha mantingut un perfil baix i volem dinamitzar-la i sobretot visibilitzar-la. Desitgem que tingui més projecció. Des d’aquest gener el seu president és l’Albert Català, que de ben segur en farà un bon lideratge; l’avala la feina que ha fet durant vuit anys com a president de la Federació Catalana de Pessebristes.

En nombroses ocasions, l’Albert ha manifestat que el futur del pessebrisme no pot passar pel fet religiós, almenys exclusivament. Comparteixes aquest diagnòstic?

El comparteixo completament. Òbviament, l’origen religiós del pessebre és inqüestionable. En els darrers anys, van guanyant pes els pessebres amb missatge humanista o fins i tot reivindicatiu, com ara la denúncia de les persones que es troben sense llar o s’han vist obligats a emigrar del seu país. En paral·lel, cada vegada és més important la dimensió social dels pessebres, la voluntat d’expressar-se de manera associativa, col·lectivament. Jo crec que això és un gran valor a casa nostra, amb gairebé setanta entitats federades. Per això, en la candidatura internacional per formar part de la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO, no estem demanant que es reconeguin els pessebres, sinó el fet pessebrista, que és un concepte molt més ampli. No posem l’èmfasi només en la construcció, sinó en tot el procés de reflexió i en l’entorn cultural i patrimonial que ho fa possible.

Aquesta nova dimensió reivindicativa implicarà que els pessebres tendeixin a ocupar espais públics?

Fer un pessebre no suposa només posar les figures en un paisatge, sinó també altres dimensions, amb la confecció d’obres que no deixin indiferents i convidin a la reflexió al qui l’observa. A partir d’aquesta voluntat, hi ha moltes maneres d’expressar-se. Jo no tinc cap dubte que els pessebres de la plaça de Sant Jaume són pessebres, si bé aposten per formats i maneres de transmetre els missatges diferents, els entenem en un marc simbòlic. Això no exclou que s’hagin de seguir promovent els pessebres reconeguts popularment com a tradicionals, amb formats més clàssics i amb nous formats, com són els que es poden trobar en el centenar d’exposicions que anualment promouen les nostres entitats arreu de Catalunya.

La legislatura que ara comences té una data clau, el 800 aniversari del primer pessebre, atribuït a Sant Francesc d’Assís el 1223. Segurament ja esteu preparant actes per celebrar aquest aniversari tan especial.

Hem d’aconseguir que aquesta efemèride tingui rellevància. En aquest sentit, crec que serà molt útil que la Federació Catalana de Pessebristes estigui liderant la federació internacional. Com que encara estem estudiant la viabilitat d’algunes iniciatives, encara no les podem anunciar. En qualsevol cas, espero que tot aquest treball serveixi per impulsar la candidatura del fet pessebrista a la UNESCO. Sí que podem avançar, perquè ja és públic, que el 2023 se celebrarà un congrés internacional a Sevilla, coorganitzat per les quatre entitats de l’Estat que formen part de la UNFOEPRAE: les associacions de Guipúscoa i Barcelona, i les federacions espanyola i catalana.

Ets l’autor, juntament amb Ismael Porta, d’un llibre sobre els germans Castells, reputats artesans de figures de pessebre.

Els pessebristes i els artesans representem les dues cares d’una mateixa moneda. És obvi que ens necessitem uns als altres. Lamentablement, a Catalunya estem perdent els escultors creadors; persones que no es dediquin tan sols a reproduir motlles; professionals que, potser sense aspirar a una producció comercial, puguin abastir un mercat més ample. Dit això, hi continuen havent escultors de figures originals molt bons, tot i que amb produccions reduïdes; que no és dolent, ja que hi aporten molt de valor. En els darrers anys, des de la Federació Catalana de Pessebristes hem enfortit els vincles amb el món de l’artesania amb l’organització d’exposicions, col·laboracions amb el Museu Etnològic de Barcelona, les demostracions de modelatge del Working progress i altres iniciatives, i amb activitats també promogudes per moltes associacions. Per aquest motiu insistim a fer valdre el valor patrimonial del fet pessebrista, no només dels pessebres.

Encares quatre anys que, òbviament, estaran molt condicionats per l’impacte que ha tingut la pandèmia en la cultura popular. Quins objectius us heu fixat, com a Junta?

Venim d’un any molt difícil per tots els col·lectius de cultura popular. El principal objectiu que tenim és poder recuperar l’activitat i la presència a la vida pública. Volem enfortir les entitats pessebristes, que segueixen actives, sent protagonistes del cicle festiu nadalenc. D’altra banda, ens agradaria que durant aquest mandat, el fet pessebrista fos reconegut en la Llista Representativa de Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO. Des de Catalunya, ja hem fet la feina que se’ns demanava i el pessebrisme ja està inscrit a l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya.

Més enllà de ser un amant del pessebrisme, ets psicopedagog i treballes en l’àmbit de les polítiques socials. Què creus que podríem millorar, des de l’associacionisme cultural, per ser més útils socialment?

Com a societat, crec que és molt important tenir un sentit col·lectiu. L’associacionisme aporta uns valors molt positius. Penso que uns dels reptes que tenim és aconseguir que les entitats siguin més diverses. El pessebrisme també té un vessant social, amb algunes creacions concretes, cada vegada més freqüents, que transmeten una mirada crítica, de denúncia, de les injustícies socials. Les mateixes entitats hem d’assumir el lideratge, i treballar dia a dia per tenir cada vegada més pes i mantenir viu el nostre patrimoni cultural; de les administracions, esperem poder comptar amb més recursos i mitjans.