Traductor
Catalan English French Galician German Italian Portuguese Spanish

43a Trobada de Pessebristes de Catalunya i Balears

Lleida - Octubre de 2012

+ informació  |  programa 


Accés usuaris
Inici Cicle de Nadal Nous continguts PREGÓ DE NADAL 2014


PREGÓ DE NADAL 2014

 

 

En el Nom del Senyor... Es fa saber:

 

 Que el Senyor es amb vosaltres: I amb el vostre esperit.

 

Lectura de l'Evangeli segons Sant Lluc

Gloria a Vós, Senyor.

 

En aquell temps a Maria  se li van complir els dies i va néixer el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se.  A la mateixa contrada hi havia uns pastors.  Un àngel del Senyor se'ls va aparèixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum. L'àngel els digué:

            --No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor.

Paraula del Senyor.                                                                  

Lloança a Vós, oh! Crist

 

            He volgut començar amb un fragment de l'Evangeli que Francesc d'Assís va proclamar a Greccio el mateix dia que es feu el primer Pessebre de la història.


Hble. Conseller, Il·lm. Sr. Alcalde, president de l’Associació de l’Agrupació Ilerdenca de Pessebristes, Sr .Bisbe, Tinents d’alcalde, regidors i regidores, diputada al Congrés, diputada al Parlament, autoritats totes, companys, companyes, amics i amigues.....

 

            Fa anys que de manera popular sentim dir que el Nadal transcorre en un clima d’aiguabarreig entre un fons d’enyorament i una mena de “despilfarro” consumista. Enyorament perquè el Nadal si era bo per a tothom, ho era per “ser la festa d’allò que és humà”, que diria el meu entranyable professor jesuïta José Ignacio Gonzalez Faus, de qui reprodueixo alguns pensaments. Alienament a creure que Crist havia nascut o no, el Nadal era una festa totalment humana.

 

            Durant la Segona Guerra Mundial, alemanys i aliats, respectaren la treva durant la Nit de Nadal. La Pau, absent del món durant tota la guerra, es feia present la nit del 24 al 25 de desembre en tots els fronts. Al menys als fronts d’Europa. Durant la Guerra Civil, en “El meu diari de guerra 1938 – 1939”, el Dr. Pere Tarrés explica que no hi hagué enfrontaments ni tan sols en el Baix Ebre. Ell mateix ens descriu aquella nit com a molt bella. L’endemà continuaren els bombardeigs.

 

            En l’actualitat, si alguna cosa el caracteritza, culturalment parlant, és la seva falta de humanitat. Potser és per això que ens deixa aquest regust de tristesa, malenconia, enyorament. Quan això es produeix, quan això es dona de debò, és l’únic que ens queda de cristià en el nostre Nadal.

            El Nadal tramet un missatge que ens fa veure que hi ha quelcom que és diví en el dia a dia. Aquest missatge de presència del que és diví en el que és quotidià és expressat popularment per maneres empremtades en el cor de la gent. Ho manifestaven les nadales que eren tan habituals en la llar familiar, en els col·legis, en els carrers, inclosa la radio i desprès la televisió. Us faig un recull:

 

En català, per exemple:

 

La mare de Déu quan era xiqueta anava a costura i a aprendre de lletra. Res que no fes qualsevulla de les nenes de la terra que havia donat lloc a aquesta cançoneta.

 

Josep a poc a poc, encén allà un gran foc i els àngels canten. La divinitat que és infant sent el fred de l’hivern com qualsevol altre.

 

Allà sota una pedra és nat el Jesuset, nuet, nuet. Voleu més indefensió per part de Déu que el restar nu en mans de la humanitat formant part de la humanitat mateixa?

 

Els andalusos ens ensenyaren a cantar:

 

La Virgen lava pañales y los tiende en el romero. Fixeu-vos bé: la Verge renta els bolquers dels seu Fillet. Tothom sap perquè serveixen els bolquers i el què absorbeixen. Mai s’ha humanitzat tant al Fill de Déu i s’ha fet tan mare a Maria com quan se’ls ha plasmat i blasmat en una de les coses més reals i certes de l’ésser humà. I això, en la figura del Nadó de Betlehem ho hem assumit fins a empassar-nos-ho com la cosa més senzilla, tendra, delicada i deliciosa. La Mare ha de netejar el seu Fill d’allò que li és més propi a la naturalesa humana i propi de qualsevulla criatures animals. L’alegria i la naturalitat queden paleses en la tornada de la cançó quan diu: Pero mira como beben los peces en el río por ver a Dios nacido. La meravella dels humans és que poden contemplar Déu embrutant uns bolquers.

 

            En els quatre moments assenyalats per les diverses nadalenques s’expressa la necessitat que té l’Infant de Betlehem que és, ni més ni menys, que el Verb, la segona persona de la Trinitat, de veure les seves necessitats ateses per la seva pròpia criatura. Aquesta és la conjunció d’allò que és diví i quotidià a l’hora. I aquesta conjunció era anunci de una boníssima noticia. Entre nosaltres ha aparegut la humanitat i la jovialitat del nostre Déu. Es per aquest motiu que en les nadales i en els “villancicos”, hi ha una invitació a descobrir aquest regal que se'ns ha fet: Veniu a Betlehem a veure el Messies...; A Betlehem m’en vull anar...; Asómate a la ventana, verás al Niño en la cuna...

 

            Voldria fer referència a una altra cançó de Nadal i a un fet que ja fa molts anys em colpí d’una manera molt peculiar. La vaig sentir per la radio i vaig recordar a la meva bona mare que me l’ensenyà. La cançó te varies estrofes però per la radio només es cantà la primera ometin tota la càrrega d’experiència humana que en la segona estrofa es conté.

 

            La tornada és aquella que diu: Resuenen con alegria los cánticos de mi tierra y viva el Niño Jesús que ha nacido en Nochebuena. Fins ací l’expressió de goig d’aquell que canta. Hi ha motius per exterioritzar aquest estat de joia. La primera estrofa té un contingut humà i diví al mateix temps: Dime Niño de quien eres todo vestidito de blanc?. Soy de la Virgen Maria y del Espíritu Santo. Poc a poc, una melodia familiar, ens parla de la sobrenaturalitat de la filiació de Jesús. Ens ve a dir que la progenitura d’aquest Infant és compartida pel Creador i per la criatura, personificats en l’Esperit Sant i Maria. Quasi bé presenten un “matrimoni” entre la divinitat i la humanitat. Certament hi ha una essència peculiar explícita i profunda en la cançó que denota la joia del cantaire.

 

            En la segona, la cosa es complica. He de dir-vos, tot reiterant-me, que aquesta segona ja no fou emesa en el dial. Clar, hi havia quelcom que la feia menys digerible. Vegem l’estrofa: Dime Niño de quien eres y si te llamas Jesús? Soy amor en el pesebre y sufrimiento en la cruz.  La cosa ara ja es complica una mica més. Primer, tot reflectia la festa i l’alegria, ara, la segona estrofa ja toca la crua realitat. L’amor més sublim: donar la vida. En aquesta estrofa hi ha quelcom que és tràgic però que és molt cert, aquesta estrofa desentela una altra realitat de Jesús: la creu. La creu és una realitat merament i exclusivament humana. Sembla com si no és volgués reconèixer la duresa del fet en sí. Hi ha creu i la creu no és signe ni de vida ni de joia, en principi, la creu és únicament i exclusiva un patíbul, un lloc de mort. Això ja no interessa.

 

            Sense cap mena de dubte, en tot allò que és humà s’hi troba la limitació. Sí, on hi ha humanitat hi ha iniquitat. D’altra banda, el descobriment en la divinitat d’allò que és humà, conté un cert caràcter de revelació. Les festes de Nadal se’ns escapaven de les mans i els dies posteriors quedaven embolcallats d’una tristesa profunda. Calia esperar un any per tornar a assaborir tota aquella cascada de sensacions, emocions, sentiments, percepcions, tan entranyables, i eren úniques. El fet d’experimentar en cadascú aquesta llista de vivències, feien que d’un any a l’altre, durant el temps de la preparació, quelcom de nerviosisme, d’atenta espera, de desig d’arribar-hi, ens abordés a tots i als infants ens desbordés.

 

            Sempre s’ha dit que les preparacions de les festes són molt més viscudes que la mateixa festa. És com si fes més il·lusió preparar que celebrar. I això deu ser veritat, però el Nadal era l’excepció que confirmava la norma. El Nadal solia ser tan tendre i tan entranyable com la satisfacció viscuda duran els preparatius.

 

            Tot aquest seguici de vivències, és totalment incompatible amb el que ja, a primers de novembre, s’estengui tota una xarxa elèctrica pels carrers quan encara no ha marxat el negre de la pell del sol pres durant l’estiu. També sembla incompatible amb els missatges consumistes de la televisió, presentant una època de l’any que encara queda molt llunyana, i concretament amb els cartells dels anuncis dels grans magatzems que ja diuen “Bones festes” que en el fons del fons no volen dir una altra cosa que “bones vendes”. Per això, en el format del Nadal que avui se’ns presenta, batega, en el rerefons i no tan en el rerefons, cert enyorament i malenconia d’aquella experiència viscuda, perquè, avui, per moltes nadales que cantem, el missatge està falsificat: en l’actualitat crec que se’ns està dient que hi ha quelcom de diví en el paroxisme desfrenat del consum.

 

            En l’actualitat no hi ha muñecas de Famosa que se dirigen al Portal para hacer llegar al Niño su cariño y su amistad... Hi ha una invitació convertida en imperatiu categòric per a que acudim als grans magatzems o a qualsevol portal, però de Internet, on encara es podrà comprar més còmodament. Ningú no ens oferirà una Santa Cova, ni ningú ens dirà que anem a una cova. A més, resultaria impensable que un cuny publicitari pogués portar una càrrega d’aquest tipus. En primer lloc perquè una part important de la nostra societat ho veuria com quelcom que no té sentit i en segon lloc, perquè tots aquells que temps enrere ho veient com una cosa normal, ara ho veurien fora d’òrbita. Utilitzar els símbols de fe com a reclam publicitari seria un ardit, no només invàlid, també resultaria, tal volta, ofensiu.

 

            Amb freqüència, el Nadal deixa un cert regust de malestar i d’enyor. I encara així, només allí on hi queda, potser, un bri de consciència humana no avariada que continua enyorant aquest valor, allí es manifesta el sentit més pregon del Nadal, precisament en aquest regust de malestar, enyor i tristesa.

 

            Perquè el missatge del Nadal, en la seva aparent senzillesa, no deixava de tenir els seus preus que cal pagar. Josep i Maria apareixen com una gent sense sostre i la falta d'hostalatge segueix sent encara molt dura; la cova continua essent una cova, el part segueix sent, hores d’ara, un part... i, en definitiva, al següent dia de la celebració del naixement de nostre Senyor, la litúrgia cristiana commemora el primer màrtir de la seva història, Sant Esteve, que fou apedregat per la seva paraula lliure.

 

            I aquesta mateixa litúrgia cristiana, tant joiosa tres dies abans, celebrarà, tres dies desprès, l’assassinat de tots els innocents, un horrible i horrorós tret del nostre món, aquest món que ha volgut visitar Déu essent un de nosaltres: els innumerables innocents víctima de les passions dels poderosos i de l’avarícia dels summament rics. Avui per avui, aquesta situació té el seu paral·lelisme escandalós amb la succeïda aleshores. Es persegueix l’innocent. Es mata a innocents i matant als innocents potser s’està eradicant de la terra la mateixa innocència. El problema no està en la mort d’un innocent, fet escandalós, repulsiu, i humanament fastigós i repudiable, l’abast de la qüestió no és aquesta; la cosa està en que la pretesa mort de l’innocent ha comportat l’assassinat de la innocència. Fa pensar aleshores com si, al entrar Déu a ser partícip de la nostra història humana, aquesta no canviarà ni es convertirà en un compte de fades, si no que segueix com sempre, essent la nostra dura i cruel història.

 

            Però sí que ha canviat quelcom perquè, desprès d’haver conviscut amb Aquell que nasqué a Betlehem fa uns vint segles, els seus ensenyaven que si ens estimem entre nosaltres, a Ell l’estimem també i és que Déu es va fer quotidianitat perquè el busquéssim entre els homes més que en els temples que s’han aixecat en el seu Nom, perquè els temples poden ser necessaris per a nosaltres però no pas per a Ell. Tal volta, l’afirmació cristiana de que Déu ha assumit la nostra naturalesa humana, endinsant-se en les nostres coordenades d’espai i temps, suposa que des d’aleshores en endavant la historia de l’home, malgrat tot, es també historia de Déu i que la historia de Déu és també historia de l’home. Tot allò que és autènticament humà interessa a Déu, i, a la vegada, tot allò que és diví concerneix també a la humanitat. I curiosament, Déu s’ha volgut implicar en la historia dels homes, però mai obligarà als homes a que el facin partícip a Ell.

 

            I si seguim amb la litúrgia cristiana de les celebracions inscrites en aquest temps, el diumenge següent al Nadal, es celebra com a festa la “sacralitat de la família", concentrada en una família pobra, d’una ciutat ignota, que mai no fou celebrada per la bellesa dels seus membres, ni per la sumptuositat dels llocs on habitaven, ni tampoc per la seva alta “alcurnia”: es tracta d’una família anònima. Aquesta família no desperta cap interès, tot i que representa la normalitat de la convivència, el que és quotidià, perquè la família de Déu a la terra és de les coses més normals del món. Però, ves per on, avui, en els nostres mitjans de comunicació i de les revistes gràficament estampades de colors i fotografies en paper cuixé, de portades cridaneres i de titulars esplendorosos, el que queda reflectit es la frivolitat de la inconsistència, precisament, de la vida familiar. No interessa la família de Nazaret però sí que interessa com viuen el Nadal una mena de cacarejades entitats socials que a voltes ni tan sols responen al criteri de família que fou el que originàriament donà lloc a aquesta celebració. Això sí, amb la boca petita, amb la que no es sent, sembla ser que en aquella petita família de tres membres sí que hi va haver aqueixa entranyabilitat i aqueix respecte que tots els éssers humans enyorarien per a sí mateixos i per a les seves famílies. Heus ací una altra de les intuïcions de la sacralitat d’allò que és entranyablement humà. Que, de fet, és el que és absent en el nostre Nadal.

 

            Acabarem les festes amb una explosió de generositat. Sí, una generositat que tendeix més a satisfer els interessos de tercers que no els propis. El dia de la manifestació o bé l’Epifania, queda representat pels Mags d’Orient que en la tradició cristiana s’han revestit de Reis, així tenim a Melcior, Gaspar i Baltasar, els tres Reis Mags, que ocupen el tram final d’aquestes diades. Hi ha un collage de situacions entre evangèliques i tradicionals que amb el pas del temps crearen la nit màgica, la nit més meravellosa i més prenyada de il·lusió que podien viure els nostres infants i ho dic amb coneixement de causa, jo la he pogut viure gràcies als meus majors que me l'afavoriren.

 

            Així com els Reis obsequiaren al Nen Jesús, d’aquesta manera es volia obsequiar als nens amb la sorpresa de la generositat inesperada. El Mags reconeixen en Jesús qui veritablement és i el van a adorar. La tradició cristiana i el desig de generositat transformà aquest fet en una explosió de vistositat i alegria. Això passà a reproduir-se de manera gràfica, festiva i participativa: el “simulacre” de la arribada generà amb el temps el que seria la “cavalcada”. La cavalcada solia ser un passi organitzat d’una rua dels tres Reis per davant una munió de gent que els acompanyava vers una rèplica del Portal de Betlehem, lloc en el qual es reproduïa la adoració al Nen Jesús.

 

            Fixem-nos que en l’actual manera de fer s'ha respectat tot allò que indueix al “gasto” i al consum, però d’una forma molt hàbil, tot el contingut que fonamentava aquesta manera de procedir, l'adoració de la divina humanitat o de la humana divinitat ha estat “abolida”. Tothom ha sucumbit a la llei de la pretesa generositat embolcallada per un moneder dúctil, fàcil i mal·leable. En aquest sentit... quina diferència podríem establir entre aquell home vestit dels mateixos colors que una llauna d’un popular refresc i aquets tres, aparentment, solterons dinosaurics, que reparteixen joguines? Si la tradició dels Mags podia sostenir-se era perquè tota una aurèola, coherent a una tradició, la sustentava. Abolida la tradició, què ens queda? L’engrandiment del dispendi pel mateix dispendi sense sentit. 

 

            Fa una estona comentàvem que al matar un innocent s’havia assassinat la innocència, i ara... no serà que estem acabant amb la innocència dels infants?

 

            Al perdre el seu  veritable sentit, el llegat que ens ha deixat el nostre Nadal ja no sembla ser la Pau, ho seria més aviat el dispendi, el “despilfarro” o bé el frenesí. Fins i tot, aquelles fartaneres familiars, acaben per ser un inconvenient que es traduirà en la impossibilitat de posar-se un bikini al cap de sis mesos. No es necessari dir, encara que jo sí que ho faré, que en aquest context tan particular, els llenguatges específicament religiosos de “Encarnació” o “vinguda de Déu a aquesta nostra terra” ja són historia i finalitzen sonant-nos a mites buits de contingut. 

 

            Què es pot fer en aquesta situació? La veritat, no ho sé. Jo també em faig preguntes. Em pregunto si l’Església i, particularment els fills de l’Església, que temps enrere varen saber cristianitzar la festa pagana del solstici, es a dir, del naixement del sol, no haurien en aquests moments, procedir de manera inversa? No hauríem de fer-ho, ara per ara, a l’inrevés?

 

            No seria bo que, definitivament, desapareguéssim de tota aquesta parafernàlia falsificadora del Nadal, perquè aquests dies busquin, amb més força, una desaparició de tot aquest engranatge de publicitat als carrers i dels medis en general, endegar una marxa vers l’interioritat i una vaga solemnement declarada, al consum i a tota la seva “escola”, obligant als que ens fan comprar “els submarins de color rosa” a muntar les coses d’una manera més humana?

 

            No seria ara el moment d'una objecció seriosa davant de tot aquest assumpte? Perquè el Nadal, com a tal no té més significat que "naixement". Tots tenim un Nadal. Etimològicament del llatí, Nadal vol dir "natalici", "nativitat". El fet de que una paraula comú prengui el nom d'una cosa pròpia vol dir que hi ha un Nadal que és únic. Aquesta és la diferència entre Déu i nosaltres, que de la nostra nativitat se'n diu aniversari i de la de Jesús, Nadal. Reivindiquem-ho. Tot el que no és naixement... fins a quin punt és Nadal? No hi sabrem posar un límit? I aquest esdeveniment ha estat tant ric, tan ple, tan inaudit i tan inèdit que fins i tot contem i datem la Història a través d'ell.

 

            Però ara us prenc als braços i us porto a Greccio, el lloc del primer Pessebre representat i us poso en les mans de Francesc, perquè hi confio cegament, perquè és qui el va fer, és també patró dels qui m'han cedit aquest honor d'estar ací, i tot beneint i honorant de cor i de sang al Ramonet i a la Marité que m'han donat la vida, us poso als seus braços perquè Francesc d'Assís és el meu Pare. Sé que ho puc fer.

 

            No hi ha Nadal sense estel. No hi ha pregó sense notícia per a ser anunciada. Doncs, l'estel d'aquest anunci del Nadal, va aparèixer sobre el Peu del Romeu justament el 24 d'octubre, dia de l'Assemblea de la Agrupació de Pessebristes d'enguany. Ja confirmat en el nou càrrec, i escoltat per la Paquita i el Jordi, el bon amic Àngel León, que mira per on, també es diu Àngel com els missatgers del primer Nadal, va recordar amb gravetat, que el mes de desembre és el més important i principal de l'any per a l'Agrupació de Pessebristes. Justament el mes de desembre.

 

            Doncs, ací. Ara sí. Comencen. El més de desembre, tal com el vivim per aquestes contrades, és engendrat, gestat i parit al llarg de la tradició que ens amara, pels meus germans franciscans. En una paraula, pels vostres frarets. El desembre que tots vosaltres, Lleida, i un servidor mateix hem viscut, ja que la majoria no hem renunciat al darrer pont de tres dies de fa dos setmanes, surt de les més recòndites entranyes franciscanes. Tot just fa dos setmanes hem gaudit d'una festa tendra i bonica, humana i sobrenatural a l'hora: La Immaculada Concepció. Jo us puc adreçar aquestes paraules, com tots els meus predecessors, en aquest lloc d'honor que m'heu permès ocupar, per exemple, gràcies a que també podem celebrar la Puríssima. Nadal és possible per la voluntat generosa d'una dona: Maria. Per ella s'inicia el Nadal.

 

            La Puríssima és la festa de l'instint humà. Per qualsevol fill que avui per avui, encara és capaç de mantenir la innocència dels infants, la seva mare és la més bona, la més santa, la més bella, la millor de totes les dones d'arreu del món. I un fraret, John Duns Scott, projecta aquest sentiment natural i instintiu i l'eleva a la categoria de sobrenatural. Heus ací que aquest instint, la tradició cristiana l'ha convertit en Solemnitat. I tothom ha fet festa.

 

            El Nadal és una bogeria de Déu. Déu és boig. Follia d'amor. Però entengueu-m'ho. He dit que Déu és boig, no que ho està.  La seva capacitat d'estimar és tan gran que casi no la pot pair i se li gira el cervell. Déu és tan generós en el seu amor que l'ha de treure per un lloc o bé un altre. Surt de sí mateix i en el buit que crea en el seu sí hi posa la seva criatura, feta a imatge i semblança d'ell. La seva millor obra. La criatura és en les entranyes de Déu mateix i és a l'hora la clau de volta de la Creació. La Creació, el meravellós escenari que ha creat Déu per a la recreació i esbarjo de la criatura. I la criatura massa vegades es deleix fent malbé el pati. Dit sigui de passada, sovint la criatura juga a despistar el seu origen i així li va... amb el patí i amb els mateixos que tenen dret a l'usdefruit del patí.

 

            No obstant, com que l'amor és cec, Déu segueix obcecat en l'amor. Com qualsevol amant. I està tan fascinat, tant passat de voltes per aquesta obra que li ha sortit de les entranyes, que no es pot estar de viure l'experiència de vida de la seva obra. Descobreix que Ell també vol ser criatura. I el Nadal és l'inici de l'experiència amorosa de Déu enmig de la seva pròpia obra. Repeteixo, no se'n ha pogut estar. I per a fer-ho ha d'obrar de la mateixa manera que ho faria la seva pròpia criatura. Tot i que no ho és ha de fer com si ho fos. I heus ací que Déu, l'Absolut, l'Omnipotent, l'Etern, l'Infinit, el Totpoderós, en el seu tenir-ho tot i podent disposar de tot, ara resulta que tots els homes tenen mare i Ell no en té. I se l'ha de inventar. La Puríssima és un invent de Déu per a poder tenir allò que tots tenim: una mare. I per aconseguir-ho el Déu Creador es posa en mans de la seva criatura i li demana permís per venir. Aquí es contradeix la natura. És el qui ha de néixer qui demana permís. I la criatura accedeix: És Nadal!

 

            Es necessita la innocència dels infants i un acte de fe com el de Maria i Josep, i els pastors, la gent més senzilla, per a veure Déu en un Infant entre palles de pessebre i confiat al pit d'una dona. Ens diu Mateu, l'evangelista, que el mateix Infant dirà quan serà una mica més grandet: "Us enalteixo Pare perquè heu revelat aquestes coses als senzills i les heu amagat als savis i als entesos". Just, el mateix text de l'Evangeli que es llegeix durant la festa de Sant Francesc.

 

            Francesc d'Assís m'ha ensenyat a contemplar el Pessebre... A mirar-lo, el José Antonio i el Lluís... Però a posar-m'hi a dintre m'hi ha ensenyat l'Agrupació de Pessebristes; i en particular, i perdoneu-me, els "meus" pessebristes: el Josep, la Montse, l'Antònio i la Pepita. Què diferent és el Pessebre quan ets a dins. Perquè si et poses en el lloc del Nen Jesús no veus la palla, no veus una menjadora, no veus un bou i una mula, veus els rostres de tots aquells que volen creuar la seva mirada amb tu. I això, com el franciscà que sóc, em recorda la trobada de Francesc amb el leprós quan ambdós creuaren les seves mirades i aleshores Francesc, com a mon pare que és em fa gaudir del petit Betlem en una estampa totalment casolana, em fa memòria del que sóc i de com ho he de ser. Heus ací l' utilitat i sentit actual del Pessebre. Us invito aquest Nadal a que hi trobeu la seva utilitat i el vostre sentit. Per això us he posat en mans de Francesc. Si amb mi ho ha aconseguit, molt més ho farà amb vosaltres.

 

            Els qui heu vingut amb fe, tingueu un  Boníssim i Santíssim Nadal. Els qui heu vingut de bona fe, tingueu unes boníssimes i grandíssimes festes. Al cap i a la fi, la Bonanova anunciada en l'Evangeli de Lluc diu, sense establir diferències:  "--Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que Ell estima."

         

           En nom de tots els frarets del convent de Sant Antoni, Fr. Francesc Gamissans, Fr. Jordi Grau, Fr. Fernando Rodríguez, Fra Genís Sánchez, i un servidor, els vostres “frarets”, que el Nen Jesús us beneeixi a tots: En el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant.

 
 

 Fr. Joaquim Recasens Murillo, franciscà

 

Lleida, 20 de desembre de 2014

 

 

 

Afegeix el teu comentari

El teu nom:
El teu correu electrònic:
La teva web:
Comentari:
  La paraula per a verificació anti SPAM. Lletres minúscules solament i sense espais.
Paraula de seguretat:

logo1.jpg
Visites 19
p1202471%20modif15.jpg
Visites 304
cloenda9%20modif70.jpg
Visites 283
img_8895%20modif20.jpg
Visites 319
p1082416%20modif15.jpg
Visites 271
logo1.jpg
Visites 438
logo1.jpg
Visites 313
img-20161226-wa0001%20modif30.jpg
Visites 362
logo1.jpg
Visites 351
pc282265%20modif15.jpg
Visites 301
logo1.jpg
Visites 496
pc282253%20modif15.jpg
Visites 317
img-20161226-wa0002%20modif30.jpg
Visites 271
el%20pessebre%20article%20opini%20la%20maana%20modif40.jpg
Visites 289
coral%20llum%20de%20veus%202%20modif15.jpg
Visites 283
pc192159%20modif15.jpg
Visites 390
pc182128%20modif15.jpg
Visites 308
prsentacio%20llibre%20pregons%20de%20nadal%20modif50.jpg
Visites 307
coral%20llum%20de%20veus%20modif45.jpg
Visites 270
intervencio%20alcalde%20modif42.jpg
Visites 249
Federació Catatala de Pessebristes
 
 
 
 
Qui està en línia
Tenim 32 visitants en línia